Història

La grafologia és una ciència moderna, tot i que ja en la obra d’Èmile de Vars en “Histoire de la Graphologie” atribuïa a Aristòtil i d’altres pensadors frases relacionades amb l’escriptura.

El primer llibre que és coneix sobre aquesta ciència va ser escrit a Carpi (Itàlia) l’any 1622 per l’autor Camilo Baldo i va ser titul·lada Tattato come de una lettera missiva si cognoscano la natura e qualità dello scritore. No obstant, el Dr. Guille-Maisani, un dels més gran erudits de la grafologia, va descobrir que no va ser Baldo, sinó l’espanyol Huarte de San Juan qui va donar les primeres mostres de conèixer la grafologia en la seva obra el Exámen de los ingenios.

El cirurgià napolità Marco Aurelio Severinus va escriure, en aquesta mateixa època, un llibre titulat Vaticinator, sive Tractatus de divinationes litterali. Segons Crepieux-Jamin, aquest títol fa pensar que aquell llibre tenia alguna semblança amb el de Baldo.

Al 1663, va ser publicat Mercure Galant, d’autor anònim. Es tracta d’una carta dirigida a certa dama en la que parla sobre l’escriptura. Grohman, al 1972 publicà un llibre sobre l’escriptura, on pretenia, a través del grafisme, conèixer la constitució del cos, la veu i el color dels cabells i dels ulls.

Laverter va investigar sobre l’escriptura i va comprovar els seus estudis mitjançant la fisiognomia. Laverter és el primer que va establir una analogia entre llenguatge, la marxa i l’escriptura.

Un anònim, al 1814, va escriure L’Art de juger de l’esperit et du caractère des hommes et des femmes su leur écriture. L’autor d’aquest llibre es creu que és Eduardo Hocquart, literat belga, i se li reconeix el mèrit de relacionar l’escriptura amb el gest.

D’altres com Leibniz, Edgar Poe, Walter Scott, monsenyor Boudinet (bisbe d’Amiens), el cardenal Regnier (arquebisbe de Ambrai) i Gabriel Peignot també van dur a terme diversos estudis sobre la grafologia.

Michon, de nacionalitat francesa, home de gran cultura i dinamisme mental, després d’haver reunit una gran quantitat d’autògrafs, publicà el primer sistema complet de grafologia, sota el títol Les Mystères de l’écriture, amb la col·laboració de Desbarroles. No obstant, i després de disputar-se l’autoria de la grafologia, Michon funda la Société de Graphologie i el diari “Graphologie”, publicant posteriorment el seu sistema i pràctica de la grafologia, i alhora diverses conferències fetes arreu de França.

Anys després, Crepieux-Jamin, autor de fama universal, coordina els resultats de Michon i estableix noves lleis per a la classificació i interpretació dels gèneres, espècies i formes de moviments gràfics.

Crepieux, en la seva obra, relaciona l’escriptura amb la mímica, estableix les resultants, treu als signes el valor fix que li dona Michon i, amb la seva teoria de superioritat i inferioritat gràfica (equivalent al sentit positiu i negatiu de Klages), imprimeix un verdader rigor científic que li val el títol de mestre de la grafologia clàssica francesa.

Entre les obres més importants de Crepieux-Jamin destaquen L’écriture et le caractère, l’ABC de la Grafologia, Les éléments de l’écriture des canailles.

Cap a l’any 1890, Ludwig Klage, caracteròleg i filòsof alemany, recull l’herència de Michon i de Crepieux-Jamin i forma la seva pròpia escola, conservant les observacions i classificacions del mestre francès. Alhora, crea el sentit positiu i negatiu, a més d’introduir el “ritme” de l’escriptura, que rebutjat o desenvolupat de manera harmoniosa, determina el “ nivell de forma” (Formniveau) amb el que es valora la riquesa vital de l’escriptor. També introdueix altres conceptes com “imatge anticipadora”, “constricció” i “alliberament, fàcilment apreciables en l’escriptura.

A principis del segle XX, Klage va fundar la Societat alemanya de Grafologia. Donada la profunditat i el modern gir de les seves investigacions, algunes de les seves van arribar a la celebritat en aquest camp: Problemas de Grafología (1910), Principois de Caracterologia (1910, reeditada al 1926 sota el títol Fundamentos de la ciencia del carácter) i Movimimento expresivo y facultad psicomotriz, Escritura y caràcter (obra fonamental traduïda al castellà i publicada per l’Editorial Paidòs, Buenos Aires).

El quart mestre de la grafologia és el doctor Max Pulver, nascut a Zurich, el qual es va relacionar amb H. Rorschach i C.G. Jung. És considerat un del genis més profunds de la grafologia moderna. Pulver va ser el primer que va introduir el psicoanàlisi en la grafologia. La seva obra El simbolismo de la escritura (traduïda al francès i al castellà) va ser publicada en 1931, de la qual s’han fet moltes edicions, sense la necessitat d’introduir canvis considerables en el text ni en les il·lustracions. Segons alguns grafòlegs, Max Pulver és el portador de la grafologia científica a la seva expressió més perfecta. El seu èxit es pot veure en haver trobat unes lleis generals d’interpretació, que simplifiquen de manera considerable la feina del grafòleg.

Tal i com explica Maurice Dalamain, expresident de la Société de Graphologie francesa, Michon va ser l’iniciador general; Crepieux-Jamin, l’ordenador; Klages, l’introductor de nous horitzons psicològics i Pulver, la fusió dels tres predecessors. “Pulver té la intuïció de Michon, la construcció sistemàtica de Crepieux-Jamin i la sensibilitat simbòlica de Klages, malgrat allunyar-se netament de cadascú d’ells. Històricament, la seva principal aportació ha estat l’explotació conscient i metòdica del simbolisme de l’espai gràfic, aplicable a les creacions més variades de les arts visuals: dibuix, pintura, decoració, gravats, etc.” La seva obra fonamental és Instinto i crimen , i la darrera que va escriure La inteligencia en la expresión gráfica.

Un cinquè Mestre és l’italià Girolamo Moretti. Els seus deixebles van ser creadors d’un institut amb el seu mateix nom, en el qual els seus components han aconseguit situar la grafologia al més alt nivell en igualtat amb els països més avançats.

La grafologia en l’actualitat

Amb l’assimilació de les noves corrents i tendències de la psicologia moderna, especialment del psicoanàlisi de Freud, la psicologia analítica de Jung, els vectors i factors de Szondi, la caracterologia de Heymans-Le Senne i les noves adquisicions de la psiquiatria i de la psicotècnia, la grafologia s’ha situat internacionalment com a una de les rames de la psicologia experimental més extesa i acreditada a tot el món.

FacebookLinkedInShare

Els comentaris estan tancats.